Les rajades constitueixen el superordre Batoidea (del grec βαθύς [vazýs] = “profund” i el sufix -oidea, emprat per denominar clades d’animals), un grup monofilètic que inclou al voltant de 650 espècies classificades en 4 ordres, 17 famílies i 70 gèneres. Al llarg dels anys se'ls ha conegut per diversos noms, entre els quals s'inclouen Hipotremata, Batidoidimorpha i Rajiformes sensu lato.

​

Es caracteritzen per tenir el cos deprimit dorsoventralmente, amb grans aletes pectorals contínues amb el cap, la boca i les fenedures branquials en la cara ventral, i els ulls i els espiracles en la cara dorsal.

​

Amb la seva distintiva forma, les rajades han esdevingut depredadors molt eficients de la vida per sota i per sobre dels sediments. 

​

​

​

​

​

Estructura general

 

El plànol general de les rajades és molt similar a l'observable en els taurons, sent la diferència més òbvia respecte aquests la seva forma fortament deprimida, resultat de la fusió de les aletes pectorals al cap, formant les amples “ales” que utilitzen per nedar. En contrast amb els taurons, la cua de les rajades és llarga en forma de fuet i funciona com un timó per a la direcció i l’estabilització, i no tant per a la propulsió.

​

La boca, els orificis nasals i les fenedures branquials se situen a la cara ventral, mentre que els espiracles (derivats de la primera fenedura faríngia), se situen a la cara dorsal, just per darrere dels ulls. Aquesta adaptació evita que les brànquies quedin obturades per la sorra dels sediments.

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

 

​

Locomoció

 

La majoria de rajades realitzen moviments ondulatoris o oscil·latoris de les aletes pectorals per a moure's per l'aigua.

 

Els grups més basals com ara els rinobàtids, els peixos serra i les torpediniformes, es desplacen ondulant la seva cua, relativament gruixuda, de manera similar a com ho farien els taurons. Els peixos serra i la majoria de torpediniformes són onduladores axials estrictes i utilitzen només la cua per a la locomoció.

 

D'altra banda, els rinobàtids i alguns torpediniformes complementen aquest moviment mitjançant ondulacions de les aletes pectorals.

 

La majoria de rajades empren únicament les aletes pectorals per a la locomoció.

 

Alguns grups com Rhinoptera i Gymnura mouen de forma vertical les aletes pectorals tal com ho faria un ocell, permetent-los desplaçar-se de manera ràpida per la columna d'aigua.

​

Sembla haver-hi un trade off entre l'amplitud de l'ondulació de les aletes i la freqüència d'aquesta: aquelles que presenten major amplitud realitzen menys ondulacions, i viceversa. Aquest fenomen sembla estar relacionat amb el seu estil de vida:

 

• D'una banda, les espècies completament bentòniques són més sedentàries i realitzen ondulacions petites i amb major freqüència A) la qual cosa es tradueix en un nedo més lent sobre el substrat que els facilita maniobrar i els permet localitzar millor els aliments.

​​

• D'altra banda, aquelles de vida completament pelàgica són capaces de treure avantatges de l'entorn tridimensional de la columna d'aigua i mouen les seves aletes pectorals amb ondulacions àmplies i a baixa freqüència B). Relacionat amb això, s'ha vist que aquestes, que realitzen moviments principalment oscil·latoris, solen presentar una menor àrea sensorial que les de vida bentònica.

 

• Finalment, aquelles que tenen una vida tant pelàgica com bentònica acostumen a ser més actives i tenen nivells intermedis tant d'amplitud com de la freqüència d'oscil·lació de les aletes pectorals.

​

Algunes rajades són capaces de modificar el seu nedo en funció de l'hàbitat en el qual es trobin; per exemple, les Gymnura ondulen les seves aletes pectorals quan neden pròximes al substrat i, en canvi, les oscil·len quan neden en la columna d'aigua.

​

Els ràids (Rajidae) han desenvolupat apèndixs musculars en les aletes pelvianes modificades per a “caminar” pel substrat, fet també denominat punting C), com un nou mecanisme de locomoció.

​

Malgrat l'absència d'apèndixs pelvians modificats en altres rajades, algunes amb hàbitats i preses similars també realitzen aquest punting. La musculatura dels veritables puntejadors està altament especialitzada amb crura (part similar a una cama) robusta i articulacions distals mòbils.

​

​

​

​

​

​

Estratègies de depredació

 

Diferents espècies utilitzen diferents estratègies; aquelles espècies demersals, és a dir, que habiten al fons marí sovint són depredadores d’emboscada, enterrant-se entre els sediments i restant immòbils fins atrapar organismes que hi passen. Aquest comportament també les protegeix de ser descobertes i caçades per depredadors. 

​

En contrast, hi ha espècies com la milana (Myliobatis aquila) o la vela llatina (Rhinoptera marginata) que neden gràcilment i, per caçar, excaven en el fons marí utilitzant el seu prominent musell o batent les aletes pectorals.

La manta (Mobula mobular) i altres mantes són veritablement pelàgiques, passant la seva vida a l’oceà obert i alimentant-se mitjançant estratègies molt variades. 

​

La manta gegant (Mobula birostris) és la rajada més gran, amb una envergadura de fins a 7 metres i, així com el tauró més gran del món, el tauró balena (Rhincodon typus), tots dos són filtradors i s’alimenten d’organismes realment petits, de plàncton. La seva morfologia està notablement ben adaptada a aquest estil de vida, amb la boca localitzada a la part anterior i no tan ventralment com en la resta de rajades. Flanquejant la boca per cada costat, presenten un parell de lòbuls ben desenvolupats anomenats cephalic horns, els quals utilitzen a mode d’embut per atrapar el plàncton mentre es desplacen suaument.  

​

Sovint, s’ha observat grups de mantes nedant en cercles, una tècnica per agrupar gambetes i plàncton en una àrea reduïda abans de llençar-s’hi amb la boca oberta.

​

Els peixos serra (família Pristidae) són caçadors especialitzats, utilitzant el seu llarg i punxegut musell contra els bancs de peixos i atrapant-los d’un en un. També l’utilitzen per buscar marisc tot removent el fons marí.

​

​

​

​

​

​

Rol ecològic i bioturbació

 

A través del seu paper com a grans depredadors demersals, els peixos serra i altres rajades juguen un important rol en l’ecologia dels fons marins. Una peça clau és la seva estratègia d’alimentació, a través de la qual remenen els sediments, permentent l’accés d’altres depredadors a invertebrats que s’hi trobaven soterrats.

 

Aquesta pràctica provoca una bioturbació, és a dir, una reestructuració dels sediments que permetrà a altres espècies florir. Els peixos petits sovint segueixen els raigs d'àguila per agafar les preses descobertes.

​

D’altra banda, les rajades també són una font important de preses per a grans peixos, incloent el peix martell gegant (Sphyrna mokarran), una espècie de tauró que ha adoptat un mètode increïble de detecció de les rajades enterrades, utilitzant receptors elèctrics sensitius per notar el més mínim moviment.

​

​

​

​

​

​

Reproducció

​

A les rajades (així com a la resta de condrictis: taurons i quimeres) trobem tant oviparitat (posada d'ous) com viviparitat (portació viva), classificades en vuit tipus de reproducció en fució de la lecitotròfia (nutrició dels embrions a partir del sac vitel·lí) i la matrofia (nutrició dels embrions del sac vitel·lí complementat per via materna d'altres fonts). 

 

Els mascles no tenen sifons, però tenen una estructura no homòloga anomenada glàndula alcalina, situada a la regió posterior de la cavitat corporal, la qual consta de dos sacs separats, cadascun amb un conducte eferent que condueix a una obertura genital sobre o prop de la papil·la urinària de la cloaca. 

També posseeixen un parell de glàndules clasper a la base de cada aleta pèlvica i a cada costat de la cloaca. La funció d’aquestes és incerta, però la presència de fluids secretors suggereix un paper potencial per facilitar la transferència d'espermatozoides durant la còpula.

 

La histotròfia és una forma d'atenció materna durant el desenvolupament de l'embrió que presenten alguns taurons i rajades, en què l'embrió en desenvolupament rep una nutrició addicional de la seva mare en forma de secrecions uterines, conegudes com a històtrof (o "llet uterina"). 

 

És un dels tres modes principals de reproducció dels elasmobranquis englobats per la "viviparitat aplacentària", i es pot diferenciar de la viviparitat de sac vitel·lí (en què l'embrió es manté únicament pel vitel) i l'oofàgia (en què l'embrió s'alimenta d'òvuls).

​

Hi ha dues categories d'histotròfia:

​

• En la histotròfia mucoide o limitada, l'embrió en desenvolupament ingereix moc uterí o històtrof com a complement dels subministraments energètics proporcionats pel seu sac vitel·lí. Se sap que es produeix en els torpediniformes, i pot estar més estesa. 

​

• En la histotròfia lipídica, l'embrió en desenvolupament es subministra amb proteïnes i històtrof enriquit en lípids a través d'estructures especialitzades semblants als dits conegudes com a trofonema. La nutrició addicional proporcionada per l'històtrof enriquit permet que l'embrió augmenti la massa de l'ou en diversos ordres de magnitud en el moment en què neix, arribant a ser molt més gran del que és possible en la histotròfia mucoide. Aquesta forma d'histotròfia es troba a les ràids i els seus parents (Myliobatiformes).

​

​

​

​

​

​

​

​

​